El futur de l’Hospital Dos de maig. S. Marimón

Pel present i futur de l’hospital Dos de maig hi ha quelcom més que neguits: els

treballadors hi són acampats a la porta, les concentracions de veïns i personal es

repeteixen al carrer, la “lluita” pel Dos de maig ja és un símbol més del món de les

retallades i els indignats. Tot per culpa de la crisi i les retallades?. Prenguem distància i

ho podrem respondre.

Dins de l’acció hospitalària de la Creu Roja finançada per la Generalitat l’Hospital Dos

de maig s’havia convertit, ja fa anys, en el germà petit que viu lluny. El gran era a

Hospitalet, la 2ª ciutat de Catalunya, en el Baix Lobregat, una de les comarques amb

menys llits d’hospital per habitant: havia de créixer. Es va constituir el Consorci

Sanitari Integral (CSI) amb participació majoritària de la Generalitat, amb Ajuntaments

(Hospitalet, Sant Joan Despí) i el Consell Comarcal. La Creu Roja era un soci més,

desprès s’hi retiraria. En pocs anys ha crescut molt un CSI responsable de la gestió de

centres al Baix Llobregat (també d’Atenció Primària) i de l’Hospital Dos de maig. S’ha

obert l’Hospital Moisès Broggi a St Joan Despí, a on s’hi va traslladar personal del Dos

de maig. Però, amb aquest què s’hi volia fer?; qui ho havia de fer?

Sens dubte s’han produït acords verbals i escrits, que haurien de sortir a la llum pública,

però és prou palès, el que és decisiu, el que està escrit i regulat en el Diari Oficial de la

Generalitat1 i és de consulta pública2, està en el Mapa sanitari on es diu que a la ciutat

de Barcelona la taxa d’hospitalització pública és inferior a l’estàndard de referència

establert i ha estat tradicionalment la més baixa de Catalunya, encara que amb

diferències molt importants per zones i grups de població. Cal preveure, en conjunt,

una tendència d’increment en la demanda esperada d’hospitalització pública. En

concret per l’Àrea funcional Barcelona Dreta explicita que el que cal és el

desplegament del nou Hospital Sant Pau i nova fundació Puigvert, Futur de l’Hospital

Dos de Maig com a part del dispositiu assistencial d’aquesta àrea funcional. Pel que

afecta a l’Atenció a urgències i emergències, en la mateixa Àrea funcional Barcelona

Dreta: integració específica dels dispositius d’urgències de l’Hospital Dos de Maig i de

l’Hospital de l’Esperança vinculats en el territori d’aquesta àrea funcional (Hospitals

de Sant Pau i Puigvert). Atès el caràcter especialitzat de la fundació Puigvert i el caire

general de Sant Pau i del Dos de Maig és evident que el Mapa sanitari estableix la

integració de l’activitat del Dos de maig amb la de Sant Pau.

No estem parlant de coses abstractes, estem parlant avui de 90 llits, 7000 visites

ambulatòries l’any, 45000 urgències, 5000 intervencions quirúrgiques, 410 persones

treballant-hi. Parlem d’una integració d’activitats prevista des de fa més de 5 anys,

decretada en fa més de 3 i que, irresponsablement, no s’ha materialitzat ni definit. No ho

ha fet el Departament de Salut i tampoc els qui ho havien d’instrumentar. En la pràctica

el Consorci Sanitari Integral (CSI) pensa que casa “seva” és sols el Baix Llobregat i

Sant Pau que sols ho és el “seu” nou edifici. En els pacients i treballadors ningú es veu

que hi pensi. Segons el que està regulat ho hauria d’haver definit el Servei Català de la

Salut (SCS), gestionat sota el lideratge de Sant Pau i gestionat o facilitat pel Consorci

Sanitari Integral i la Creu Roja. Aquestes tres entitats viuen del pressupost que gestiona

el SCS i que es nodreix dels impostos que paguem

1 Decret 37/2008. DOGC 5070 de 14-02-2008

2 http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir488/ms002escenaris.pdf (pàg 280-282)

En lloc de que les quatre entitats assumeixin les seves responsabilitats i ho solucionin

han anat apareixen diversos enganys, amb excuses i paranys:

1) L’engany del cost superior. Es diu que si l’activitat del Dos de maig l’assumís St. Pau

resultaria més cara ja que aquest té una tarifa molt més elevada. A part de que això

implica el reconeixement de la irracionalitat del sistema de tarifes que té establert el

Servei Català de la Salut, tampoc és cert. Ja hi ha a Catalunya entitats que gestionen

diversos centres que tenen tarifes diferents per la mateixa activitat

2) L’engany de la traïció a les personalitats històriques. Una excusa que si en algun lloc

la història no avala és en aquest. Per solucionar els problemes del Baix Llobregat es va

constituir el CSI, per resoldre els de Sant Pau des de fa anys qui gestiona la seva

activitat no és l’entitat jurídica històrica, és una nova entitat creada per a això. Un model

molt aplicat a Catalunya: història, edifici i activitat present no dependents de la mateixa

entitat. L’activitat actual del Dos de maig, independentment de en quin edifici es porti a

terme, la podria gestionar la que gestiona Sant Pau o, com es va fer amb el CSI,

transformant l’actual per integrar el que es fa en els dos centres. No és la solució idònia,

seria preferible que les activitats integrades fossin 100% dependents d’una entitat 100%

de compromís públic i democràtic, però és la més factible i, avui per avui, la més sòlida

per a donar continuïtat a les activitats sanitàries en l’Àrea funcional Barcelona Dreta

3) L’engany de la cooperativa. En aquest tema cal, en primer lloc, felicitar als

treballadors del Dos de maig que s’hi han ofert. Han demostrar ser els únics en no estar

disposats a acceptar desapareix-hi una activitat reconeguda com necessària per la

ciutadania del barri. Felicitar-los també per escollir la opció més democràtica dins del

món de l’empresa privada. Però és un absolut parany. La història de cooperatives,

societats anònimes laborals (SAL) o de base associativa (EBA) és molt eloqüent de en

quines circumstàncies – molt concretes – tenen perspectiva d’èxit tant per treballadors

com per a usuaris, en quines estan avocades al fracàs i en quines són tapadores

d’interessos inconfessables a curt o llarg termini (mireu el mapa d’EBAs-CAPs a BCN).

En el món hospitalari de finançament públic les poques experiències existents són de

fracàs o, com és el cas d’Alemanya, d’interessos impúdics (adquisició futura per

societats de capital risc, les qui estan portant a la ruïna la societat del benestar)

4) L’engany de la transferència parcial d’activitats a l’Hospital Evangelista. Atesos els

antecedents d’aquest centre i, sobre tot, a que, segons la regulació present, no és

possible un concert del SCS amb aquest centre, no es tracta d’un engany impúdic de

futur, ho és de present

La única solució vàlida per la continuïtat necessària de les activitats de l’Hospital

Dos de maig és la que està dictada per escrit oficial i ha de complir i fer complir el

Departament de Salut: la seva integració amb la d’altre entitat del mateix territori.

Això sols té un mom amb futur: Sant Pau. Sols té una responsabilitat a qui exigir

l’assumeixi: la compartida entre Generalitat i Hospital de Sant Pau. Sols té una

responsabilitat a qui exigir ho instrumenti: la compartida entre SCS, CSI i Sant

Pau.

Santiago Marimón

Associació Catalana per la Defensa de la Sanitat Pública

Barcelona, juliol 2011