Com una forma de gestió pot contribuir a l’encariment d’un servei públic i al mateix temps disminuir la seva qualitat, en aquest cas la Sanitat

No vaig adonar-me de la magnitud del problema fins al començament del 2011, en què a un diari (l’Avui per ser exactes) vaig llegir quants i com es distribuïen els recursos econòmics en Sanitat a Catalunya. D’entrada al 2010 es reconeixia que la despesa del Govern en Sanitat s’havia doblat des de l’any 2003. Això a mi em va semblar molt bé.
Però, la despesa de compres de “serveis de Salut” a empreses no ICS (no totalment públiques, no gestionades pel departament de Salut, és a dir el Govern) era del 54% del total i el volum total ja, era enorme! Més de 5 mil milions d’Euros (1/6 part del pressupost de la Generalitat). Ni punt de comparació amb el que passava l’any 1981 al moment de fer les “transferències” del Govern Central. En aquells temps només el 15% de la despesa es dedicava a la compra de serveis a “empreses” no ICS (vull dir empreses no públiques o “no totalment” públiques). Que vol dir això? Dons que s’ha donat un gran creixement d’empreses que “venen” els serveis sanitaris al Departament de Salut i que gestionen l’activitat seguint una normativa comuna en el camp assistencial però que la gestió dels diners que reben (i 5 mil milions són molts) és privada. Fins i tot considerant que entre elles moltes són “empreses sense ànim de lucre” no tenen una transparència administrativa similar a la de les empreses totalment públiques, no cal ni anomenar exemples recents d’alguna ONG mediàtica…
Aquesta “venta” de serveis que entraria dintre del que la gent del carrer entenem per subcontractació en Sanitat té noms diferents: concertació, consorci…. Com a resultat d’aquestes formes de gestió s’ha consolidat en 30 anys una xarxa “no pública” no tant en quant a com es gestiona l’assistència als pacients, que és gratuïta fins ara, sinó sobretot “no pública” en com es gestiona el pressupost. Aquest diner públic assegurat en la major part dels casos amb la forma de concertació (subcontractació) és gestionat de forma “privada”. Quin banc podria negar un préstec a una institució (empresa) que té una clientela segura (en aquest cas l’assistència dels pacients que el Departament de Salut ha “contractat”) i així pot consolidar el “negoci” afegint prestacions o el que l’empresa decideixi que pot augmentar la seva “activitat”. I quin govern invertirà en institucions pròpies després que ja hi ha unes infraestructures consolidades entre la comunitat però que, ai las! si els propietaris d’aquestes empreses reben un oferiment profitós des d’una multinacional bé poden vendre-les o poden, per exemple, “dedicar” part de les seves instal·lacions a l’activitat privada o de mútues i assegurances. Excuses o justificacions poden ser múltiples.
No em vull deixar enganyar. Els centres totalment públics tenen una activitat totalment separada del benefici que pugui venir de l’actuació per resoldre els problemes. No hi ha intervenció de criteris econòmics sinó d’eficiència (aconseguir el millor resultat de la forma més justa econòmicament). Aquesta garantia és imprescindible per arribar a la confiança en qualsevol actuació del sistema de Salut i quan veiem que els professionals posen la seva habilitat o saviesa al servei de qui millor els pot pagar, aquesta confiança desapareix. Clar que els treballadors a tots els nivells dels centres concertats (subcontractats) en general no tenen interessos econòmics sinó que cobren un sou. No, però els gestors d’aquests centres poden tenir-los i els pressupostos són suficientment elevats per deixar “beneficis” col·laterals de tots tipus que no repercuteixin en l’atenció a la conservació de la Salut.
No són efectes “col·laterals” adequats precisament, en els temps que vivim.
mcp  http://opinioadseixample.wordpress.com/